dijous, 6 d’octubre de 2011

Ara que estàs lluny.

Dins del pit sembla que se'm mor alguna cosa. Potser només siga una sensació de nostàlgia o tal vegada de soletat. I ja fa temps que et trobe a faltar, sobretot quan et tinc al costat. A uns escassos vint centímetres dels meus malucs.




Som tanta gent ací i només em faltes tu, encara que quan hi estaves restaves callat i semblaves com absent. Però hi estaves i ara sóc jo qui semble absent perquè ara sé que hi estàs molt menys. I no és que trobe a faltar la teua veu, però m'he tornat addicta a la teua presència.

La part roïna de les addiccions és que no acaben bé mai. Aplega un moment en què allò que ens farcia de felicitat, deixa de fer-ho, se'ns escapa de les mans i comença a fer mal.
Les addiccions no es superen fins que no es toca fons, però... com saps què has tocat fons? perquè per molt que alguna cosa ens faça mal, de vegades, deixar-ho, ens fa més mal encara.

1 comentari:

Miss Yuste ha dit...

Més ànims, Colometa... Que cada vegada que et trobe o et llig em fas encongir el cor perquè mai acabes de trobar-te a tu mateixa.

Una besada molt gran.