dilluns, 23 d’abril de 2012

Sant Jordi

La nit ha xopat Benimaclet i els fanals il·luminen els carrers, les portes del balcó ja estàn obertes i l'aire fa ballar les cortines.
Fa temps que no em regale un llibre. Crec que mai m'han regalat flors si oblide aquell clavell d'una nit de falles que encara guarde dalt de l'armari. Crec que mai m'han regalat cap llibre si oblide aquell que vaig deixar en un caixó per convèncer-me que estava perdut .



La solitud de la llum de la lampareta i l'obscuritat del corredor, del corredor i de casa sencera.
I en aquesta pau no puc evitar sentir-me nerviosa.

dissabte, 31 de març de 2012

Copenhague

He de confessar que moltes vegades el que m'inspira són les cançons i no es tan estrany si pensem que acostumen a reflectir allò que em passa pel cap. Però és una sensació indescriptible trobar just una cançó que s'acoste tant a la realitat que vius en el moment en què està passant.
Confesse també que parle poc de la meua amiga N. que encara no sé fins a quin punt li agrada aquesta cançó però almenys el grup si. I done gràcies de tenir-la a prop, porta molts anys cuidant de mi, tant de bò no la perda mai!
A tots ens agradaria que les coses foren més fàcils, però si així fora tindrien la meitat de gràcia. Ella ho sap molt bé, i m'agrada que m'ho faça saber tan a sovint. Hi han vegades que em fa molta por dir-li les coses que he fet o vull fer. 

- Tinc que contar-te una cosa que no va a agradar-te gens...
- ¿Qué has hecho?
- No he fet res, encara...

I així sempre. Aleshores solta un gran sospir tement el que va a eixir de la meua boca. Què per què li ho conte si em fa tanta por? Perquè són realitats les que em diu, crues com una bufetada. I sé que quan m'agrada el que li escolte dir és perquè ho diu de veritat. 
Quina gran paciència! Quant de temps em té dedicat... quina gran dona!

I al final què? Que al final, per algunes o per altres coses acabe fent-li cas. Un dia qualsevol, amb el sol fora, nosaltres per Blasco Ibáñez i jo amb el "Tinc que contar-te una cosa que no va a agradar-te gens..." a la boca. 

El sol sobre les nostres pells i jo donant-li voltes als cartonets que m'havien regalat al dinar mentre elles continuaven amb les paraules que em farien reflexionar al metro.


El valor para marcharse, el miedo a llegar. La corriente enseña el camino hacia el mar.Dejarse llevar suena demasiado bien. Jugar al azar... nunca sabes dónde puedes terminar o... empezar.

divendres, 23 de març de 2012

No m'importa reconèixer que de tant en tant tinc moments en què necessite fer un stop sec i contundent. Em sature. Hi han moments en què em passen tantes coses a una rapidesa tan vertiginosa que em costa acceptar i assimilar el que està passant. És en eixe moment en que em retire, i em retire al silenci de la meua habitació, al blanc del seu sostre. Als minuts que no semblen avançar, em referisc al temps que no passa, a la innocent creença de que fora d'aquestes parets tot està quiet.
I ara què? Donar-li la raó a moltes coses que ma mare diu, renegar d'altres tantes que intenta imposar-me. Recordar temps passats i comparar-los amb els que estic visquent ara. Voler tornar enrere. Estimar molt més allò que coneixia i semblava roí que allò nou que intenta fer-me creure que és genial. Obrir els ulls, deixar-me caure al llit, tornar a tancar els ulls. Recordar aquell dia de platja on em vas demanar eixa pausa. Desitjar no haver-me allunyat mai al setembre, tenir-te sempre al meu costat. 
Fugir, convertir-me en vent, posar-me una motxilla i obrir el llibre per la pàgina 54, tremolar pensant que he oblidat fer un parell d'exercicis. 
I moltes coses més, que potser no tornaran. Que mai tornaran a ser iguals. 


Tenir set anys, mirar la pruna roja que m'han portat a casa, pensar que mai res tornaria a ser igual i voler que tot fora com aleshores. 
Ser una pruna, en un pati plè de plantes, i fer-li forats al pà redonet. Riure cada vegada que l'escolte dir Suís i que Suís pregunte on està el ratolinet que li ha fet els forats al seu pà. Pujar en aquella vespa blava. Mirar l'infinit mentre la tita em fa un pirri. 
I tornar del fons negre dels meus parpalls quan tanquen al blanc del sostre. Descobrir-me plorant a les quatre de la matinada. Enyorar la innocència que em feia riure.
No vull créixer més, no vull saber més coses. Tornar a ser qui era abans, els cabells daurats, el somriure als llavis, la il·lusió a la pell. Això o oblidar que no sempre havia sigut com sóc ara.
No pensar que abans patia menys. Agafar una caixa, i posar-ho tot dins, per deixar-la al costat dels llibres que he deixat de llegir i que tot acabe tenint la mateixa pols. Aprendre a evitar la temptació d'obrir-la, per no crear addicció a viure del reflex del passat, per molt que brille. Encara que m'enlluerne. Desfer-me'n de tot, passar sense glòria, però també sense pena.

divendres, 9 de març de 2012

Només el temps


Isc de classe quasi sense alè, no vull fer tard però tampoc arribar massa prompte. A les portes de la facultat faig una parada: contemple la casa que m'ha acollit durant estos tres anys i pense que, m'agradaria estar-ne molts més. Mire la gespa i mire els bancs del jardí que un dia van ser nostres. Torne a fixar la mirada en el rellotge i entre decidida pensant que és el moment just per fer-ho, em dirigisc cap a deganat i darrere de mi apareixes tu. 
Sembla que serà un dia perfecte, ha eixit el sol i has vingut. Et mire i em sembla que no ha passat el temps. Han passat tantes coses des de l'última vegada que podriem haver sentit que erem un parell d'estranys en un mateix corredor. Però estaves allà, et mirava als ulls i sabia que no podia eixir malament. 
Els minuts al teu costat em passen més depressa que en qualsevol altre lloc. Diguem-ne que van ser els cinc minuts més ràpids de la meua vida i vaig haver d'eixir corrent cap a l'Aula Magna.
Ara era jo qui estava allà dalt, i veia com badallaves. Em feia gràcia pensar que ho estaves aguantant només per mi. I de sobte van pronunciar el meu nom, i tu vas dibuixar un somriure que em vas contagiar.
La responsabilitat de ser una veu, de començar alguna cosa que, sense saber massa bé com funciona, hauré de fer funcionar.
Em passen el micròfon i la meua veu sona pels altaveus, una veu que no acostume a sentir però que ara haurà de ser escoltada. Des d'on estàs segur que perceps com el cor em batega més ràpid i com em crema l'estómac. I et rius quan m'escoltes dir que estic tranquila amb lo nerviosa que em veus. El matí acaba i tu, com sempre, te'n tornes a la parada de Machado. 
Tot és com sempre, tot és igual, només tu i jo hem canviat i només el temps dirà.

.

dilluns, 5 de març de 2012

Let's rearrenge

Oblidar per un moment que açò ho vaig escollir jo. I que tant tu com jo sabiem perfectament que hi ha una cosa que no podem canviar, i és que no ens podem quedar on estem. Cal avançar, el temps ens espenta. Tal vegada ens porte per camins diferents i ja no ens quede res d'allò que soliem ser. Que jo mai deixaré de ser jo si recorde que un dia ho vaig ser amb tu.

Què genial és saber que em puc perdre jo però que sempre et trobaré a tu!



dissabte, 3 de març de 2012

Pèrdues

- He perdut. 
- Què has perdut? La partida encara no ha acabat. 
- He perdut moltes coses pel camí. No sé com vaig arribar ací, però el que sé és que vaig començar fa ja tant de temps que ni recordava que estava en marxa. Han passat tantes coses des d'aquell moment... He perdut alguns objectius que he canviat per alguns altres i he deixat enrere molts somnis i esperances.
- Però això vol dir que en tens de nous, no?
- Sí, tinc nous objectius, però hi han vegades que em sembla que no són meus. Que són uns objectius de substitució.
- De substitució?
- Com quan s'espatlla el cotxe i te'n deixen un mentrestant. Els nous objectius no són meus exactament, només estan cobrint els buits que van deixar els primers. Quan em pare a pensar, quan tinc temps, em quede quieta i en silenci, mirant el sostre. Posats a confessar, preferisc contemplar el sostre de la meua terrasa, un lloc on de nit, és de nit. Un cel obscur, quasi negre, tacat de miler d'espelmes que es fan anomenar estreles. Però quan estic lluny no m'importa contemplar qualsevol sostre. Reconec que m'estic deixant. M'he tornat una persona apàtica, tant em fa. Quan pense és com si pogués obrir un llibre, i aleshores em recorde als meus pares muntant els àlbums de fotos, quan es deixen caure al sofà i em conten les coses que feia i com era abans de què pogués emmagatzemar moments als meus records. Es com si li fera una ullada a eixes fotos que la meua memòria ha oblidat. Em faig una ullada a mi mateixa. He perdut gestos, he perdut actituds i he perdut paraules. Els trobe a faltar. Em trobe a faltar.
Ja no em reconec, aquesta no sóc jo. Només ma mare és capaç de veure'm quan em mira als ulls. Jo no em trobe. M'he perdut. 

dimecres, 1 de febrer de 2012

Que boig el món

No puc dormir. Demà al matí el meu company de pis em cridarà a la porta de l'habitació. Hm, li respondré. I llavors, ell entrarà sense compassió i d'una revolada s'emportarà els llençols del meu llit. Li he demanat que ho faça. No puc dormir sabent que la lluna està tan prop i és tan gran. En realitat no puc dormir per això, només és una excusa per allargar la conversa dels qui tinc a prop, i acurtar el temps que he de quedar-me sola. No és fàcil, no ara. Tant de bò sonara una música lenta, pausada que fera d'aquesta sensació una sensació de poema barat, efímer i inventat, en un desesperat intent de crear alguna cosa malenconiosa amb que omplir de tinta un paper resignat a ser qualsevol cosa menys alguna cosa important. I no puc dormir, de pensar que, sóc un poc estúpida al sentir-me angoixada per coses inevitables i per d'altres que no suposen cap problema. Quina bogeria! Es com sentir que la lògica s'esvara com l'aigua per la claveguera. Tants anys per a res. Per a no saber que fer de mi.
És cert que tinc una clara tendència al dramatisme, però no ho vaig triar jo. Què passarà ara? No hi ha manera de saber-ho. I això no em deixa dormir. Em sembla que els minuts passen més de pressa que de costum. Amb esforç intente recordar coses que han passat, i totes semblen igual de llunyanes: les que van passar fa quinze dies i les que van passar fa quinze anys. I em martiritza no saber que passarà d'ací a quinze hores. Això no em deixa dormir.
Potser, en certa manera, siga una mica conservadora. M'agradaria conservar moments, no retenir-los en la memòria que això ja ho sé fer. Els vull convertir en eterns. Però no sé com fer-ho. I m'esgarrifa pensar que vindran d'altres nous que no puc endevinar. Potser siguen bons, com els que ara vull retenir. Però això significa que el temps ha de passar i a mi m'agradaria parar ací i ara. Significa crèixer i deixar enrere, cada cop més anys. Fer-se major, diuen, és començar a tenir consciència de que al món s'hi ve a patir i que no tenim res del que teniem ahir. I jo no vull dormir.
No ara, que la lluna és tan gran i està tan prop.

divendres, 27 de gener de 2012

Por


La por és un sentiment que tothom ha experimentat abans o després, encara que no necessàriament real.

Témer alguna cosa, i preparar la reacció a allò temut.  Això és el que, mirant el got mig ple podem traure de la por. Però no és només l'única cosa bona que puc apropiar-me.


La por és desconfiança, terror o pànic. He après a no desconfiar, a deixar-me sorprendre, per a bé o per a mal, però a sorprendre'm al cap i a la fi. Amb els anys reconec que és més difícil aconseguir açò en mi, però sempre hi ha algú que té un truc amagat per a fer-me aprendre una cosa nova o donar-me una història nova que contar. 

Històries que acostume a contar quan explique la meua vida, històries que m'han fet ser qui sóc, històries que havera triat no viure però històries també que ara no vull oblidar. Per a bé o per a mal estic escrivint una guia de supervivència o d'errors comesos. Històries que ara ja no tinc la necessitat de repetir. D'aquestes històries recorde perfums que aconsegueixen extasiar-me i que em quede com a part bona de aquestes cròniques viscudes. Memòries que passen a ser anècdotes.  Anècdotes que no acostumen a fer-me experimentar el terror ni el pànic. 

És un repte fer-me passar por, m'agrada passar por. Em fa pensar que puc perdre alguna cosa, em fa pensar que tinc alguna cosa que mereix la pena no perdre. I això m'agrada.

dimarts, 10 de gener de 2012

Estats de Benestar

Jo vaig sentir com si un baix fera retrunyir el terra, però estàvem sols i el silenci envaïa el pis. 
Dos tasses de té a la taula del menjador, abandonades quan vas decidir seguir-me pel corredor.
Ens trobàvem allà a la llum del flexo, només la teua mà contra la meua i la perplexitat de no saber si mirar-te als ulls o no. 
Una estufa intentant escalfar la tensió del moment, intentant esborrar el fred del carrer.
Tu i el teu riure nerviós, tu i la teua posició rígida. Em recordes un poc a mi, tot i ser un món totalment diferent.
Passetjar Benimaclet per la nit, com feia tant de temps que no feia, veure que continues igual i que com jo, ja fas tard a tots els llocs on has d'anar. 
Un somriure que diu bona nit mentre el semàfor es posa en verd i les rodes del teu cotxe blau acceleren, fent que s'allunye fins perdre't en la solitud de l'asfalt.
 

dimarts, 3 de gener de 2012

Seguirem

Supose que ve a ser com celebrar anys, jo no em sent diferent. Ni les coses pinten molt diferents, ja no sé perquè escric. No tinc res que contar, o almenys no tinc res que vulgues escoltar. Tampoc res que vulgues saber. Si no ens tornem a veure, m'agradaria que saberes que estic allà on em vas deixar, o almenys fins que deixe el terra que ara xafen els meus peus, cansats ja de caminar en cercles. 

El foc es belluga dins de la xemeneia i jo li faig companyia mentre observe l'escena. És més o menys el que tractava d'explicar-te. Sense proposar-m'ho, he après a sentir goig de coses menudetes, de fotos com aquesta.


Un grapat de kilòmetres amunt o avall, tots junts ens movem. I no crec que celebrem només que un any nou comença, celebrem que un any més ens podem reunir tots junts com ja fa tants anys. 

Sent alguna cosa, alguna cosa entre nosaltres que es belluga igual que el foc que escalfa l'habitació i s'escolten les rialles que plenen els primers moments de l'any.
Els somriures viuran per sempre a aquella foto, d'un any qualsevol, que com els passats vam celebrar tots junts.