divendres, 27 de gener de 2012

Por


La por és un sentiment que tothom ha experimentat abans o després, encara que no necessàriament real.

Témer alguna cosa, i preparar la reacció a allò temut.  Això és el que, mirant el got mig ple podem traure de la por. Però no és només l'única cosa bona que puc apropiar-me.


La por és desconfiança, terror o pànic. He après a no desconfiar, a deixar-me sorprendre, per a bé o per a mal, però a sorprendre'm al cap i a la fi. Amb els anys reconec que és més difícil aconseguir açò en mi, però sempre hi ha algú que té un truc amagat per a fer-me aprendre una cosa nova o donar-me una història nova que contar. 

Històries que acostume a contar quan explique la meua vida, històries que m'han fet ser qui sóc, històries que havera triat no viure però històries també que ara no vull oblidar. Per a bé o per a mal estic escrivint una guia de supervivència o d'errors comesos. Històries que ara ja no tinc la necessitat de repetir. D'aquestes històries recorde perfums que aconsegueixen extasiar-me i que em quede com a part bona de aquestes cròniques viscudes. Memòries que passen a ser anècdotes.  Anècdotes que no acostumen a fer-me experimentar el terror ni el pànic. 

És un repte fer-me passar por, m'agrada passar por. Em fa pensar que puc perdre alguna cosa, em fa pensar que tinc alguna cosa que mereix la pena no perdre. I això m'agrada.

dimarts, 10 de gener de 2012

Estats de Benestar

Jo vaig sentir com si un baix fera retrunyir el terra, però estàvem sols i el silenci envaïa el pis. 
Dos tasses de té a la taula del menjador, abandonades quan vas decidir seguir-me pel corredor.
Ens trobàvem allà a la llum del flexo, només la teua mà contra la meua i la perplexitat de no saber si mirar-te als ulls o no. 
Una estufa intentant escalfar la tensió del moment, intentant esborrar el fred del carrer.
Tu i el teu riure nerviós, tu i la teua posició rígida. Em recordes un poc a mi, tot i ser un món totalment diferent.
Passetjar Benimaclet per la nit, com feia tant de temps que no feia, veure que continues igual i que com jo, ja fas tard a tots els llocs on has d'anar. 
Un somriure que diu bona nit mentre el semàfor es posa en verd i les rodes del teu cotxe blau acceleren, fent que s'allunye fins perdre't en la solitud de l'asfalt.
 

dimarts, 3 de gener de 2012

Seguirem

Supose que ve a ser com celebrar anys, jo no em sent diferent. Ni les coses pinten molt diferents, ja no sé perquè escric. No tinc res que contar, o almenys no tinc res que vulgues escoltar. Tampoc res que vulgues saber. Si no ens tornem a veure, m'agradaria que saberes que estic allà on em vas deixar, o almenys fins que deixe el terra que ara xafen els meus peus, cansats ja de caminar en cercles. 

El foc es belluga dins de la xemeneia i jo li faig companyia mentre observe l'escena. És més o menys el que tractava d'explicar-te. Sense proposar-m'ho, he après a sentir goig de coses menudetes, de fotos com aquesta.


Un grapat de kilòmetres amunt o avall, tots junts ens movem. I no crec que celebrem només que un any nou comença, celebrem que un any més ens podem reunir tots junts com ja fa tants anys. 

Sent alguna cosa, alguna cosa entre nosaltres que es belluga igual que el foc que escalfa l'habitació i s'escolten les rialles que plenen els primers moments de l'any.
Els somriures viuran per sempre a aquella foto, d'un any qualsevol, que com els passats vam celebrar tots junts.