dimecres, 1 de febrer de 2012

Que boig el món

No puc dormir. Demà al matí el meu company de pis em cridarà a la porta de l'habitació. Hm, li respondré. I llavors, ell entrarà sense compassió i d'una revolada s'emportarà els llençols del meu llit. Li he demanat que ho faça. No puc dormir sabent que la lluna està tan prop i és tan gran. En realitat no puc dormir per això, només és una excusa per allargar la conversa dels qui tinc a prop, i acurtar el temps que he de quedar-me sola. No és fàcil, no ara. Tant de bò sonara una música lenta, pausada que fera d'aquesta sensació una sensació de poema barat, efímer i inventat, en un desesperat intent de crear alguna cosa malenconiosa amb que omplir de tinta un paper resignat a ser qualsevol cosa menys alguna cosa important. I no puc dormir, de pensar que, sóc un poc estúpida al sentir-me angoixada per coses inevitables i per d'altres que no suposen cap problema. Quina bogeria! Es com sentir que la lògica s'esvara com l'aigua per la claveguera. Tants anys per a res. Per a no saber que fer de mi.
És cert que tinc una clara tendència al dramatisme, però no ho vaig triar jo. Què passarà ara? No hi ha manera de saber-ho. I això no em deixa dormir. Em sembla que els minuts passen més de pressa que de costum. Amb esforç intente recordar coses que han passat, i totes semblen igual de llunyanes: les que van passar fa quinze dies i les que van passar fa quinze anys. I em martiritza no saber que passarà d'ací a quinze hores. Això no em deixa dormir.
Potser, en certa manera, siga una mica conservadora. M'agradaria conservar moments, no retenir-los en la memòria que això ja ho sé fer. Els vull convertir en eterns. Però no sé com fer-ho. I m'esgarrifa pensar que vindran d'altres nous que no puc endevinar. Potser siguen bons, com els que ara vull retenir. Però això significa que el temps ha de passar i a mi m'agradaria parar ací i ara. Significa crèixer i deixar enrere, cada cop més anys. Fer-se major, diuen, és començar a tenir consciència de que al món s'hi ve a patir i que no tenim res del que teniem ahir. I jo no vull dormir.
No ara, que la lluna és tan gran i està tan prop.