dimecres, 1 de febrer de 2012

Que boig el món

No puc dormir. Demà al matí el meu company de pis em cridarà a la porta de l'habitació. Hm, li respondré. I llavors, ell entrarà sense compassió i d'una revolada s'emportarà els llençols del meu llit. Li he demanat que ho faça. No puc dormir sabent que la lluna està tan prop i és tan gran. En realitat no puc dormir per això, només és una excusa per allargar la conversa dels qui tinc a prop, i acurtar el temps que he de quedar-me sola. No és fàcil, no ara. Tant de bò sonara una música lenta, pausada que fera d'aquesta sensació una sensació de poema barat, efímer i inventat, en un desesperat intent de crear alguna cosa malenconiosa amb que omplir de tinta un paper resignat a ser qualsevol cosa menys alguna cosa important. I no puc dormir, de pensar que, sóc un poc estúpida al sentir-me angoixada per coses inevitables i per d'altres que no suposen cap problema. Quina bogeria! Es com sentir que la lògica s'esvara com l'aigua per la claveguera. Tants anys per a res. Per a no saber que fer de mi.
És cert que tinc una clara tendència al dramatisme, però no ho vaig triar jo. Què passarà ara? No hi ha manera de saber-ho. I això no em deixa dormir. Em sembla que els minuts passen més de pressa que de costum. Amb esforç intente recordar coses que han passat, i totes semblen igual de llunyanes: les que van passar fa quinze dies i les que van passar fa quinze anys. I em martiritza no saber que passarà d'ací a quinze hores. Això no em deixa dormir.
Potser, en certa manera, siga una mica conservadora. M'agradaria conservar moments, no retenir-los en la memòria que això ja ho sé fer. Els vull convertir en eterns. Però no sé com fer-ho. I m'esgarrifa pensar que vindran d'altres nous que no puc endevinar. Potser siguen bons, com els que ara vull retenir. Però això significa que el temps ha de passar i a mi m'agradaria parar ací i ara. Significa crèixer i deixar enrere, cada cop més anys. Fer-se major, diuen, és començar a tenir consciència de que al món s'hi ve a patir i que no tenim res del que teniem ahir. I jo no vull dormir.
No ara, que la lluna és tan gran i està tan prop.

4 comentaris:

Miss Yuste ha dit...

No puc dormir...
Em quede sense pis en res...


:(

Kosmos ha dit...

Hola Colometa, ja feia temps que no em passava per ací. Havia oblidat la teua extraordinària manera d'escriure. Tan... sense additius... Tan autèntica.

T'escric per fer un apunt sobre el passat, present i futur.

De res serveix aferrar-nos a les coses. Només ens dóna sofriment. Qui més gaudeix (i més feliç és) és sempre qui primer està disposat a deixar anar allò que l'envolta. És qui somriu sincerament al contemplar com tot va, torna, s'allunya, desapareix... S'alegra de que allò que estima faça el que vol. Si estimem alguna cosa o algú, no podem pretendre retenir-lo. Això no és amor, sinó possessió, egoisme i menyspreu.

És la naturalesa de les coses, són sempre canviants. A cada instant canvien.
Milers de factors interns i externs modelen cada àtom, cada partícula, cada pensament. Com no anaven a canviar els éssers vius? Com anaven a quedar-se "quiets"? Moriríem!

Ni tan sols tu eres la mateixa ara que fa un any, o mitja hora, o la que ha començat a llegir açò. La idea d'una "tu" estàtica no pot ser possible. Que tu sigues inherentment dinàmica significa una injustícia per a qui t'estima? No, veritat?

Qui t'estima, estima a la Colometa mutant, a la que no sap què o qui serà dins de vint segons, ni li importa el més mínim.

Aferrar-nos al passat és negar la naturalesa de les coses. És oblidar qui som, i perdre'ns el respecte a nosaltres mateixos, ja que ens veiem incapaços de repetir anteriors "moments perfectes" (que només ho són en la nostra memòria distorsionada).

Inquietar-nos pel futur és, simplement, patir per coses que no han existit en cap moment, ni tenim la menor certesa que ocorreran.

Cal viure el present com si fóra l'últim instant de vida, perquè cert és que pot ser-ho. No alarmats, no estressats, sinó tot el contrari, ficant tot l'esperit, tota l'ànima en allò que estem fent en cada moment, en calma, amb la consciència serena i totalment dedicada. Vivint cada segon.
Només així, al recordar el passat, se'ns dibuixarà una expressió feliç, que delatarà una satisfacció i plenitud interiors en expansió.

Ànims, mil abraços, i a viure!

Colometa ha dit...

Senyoreta Yuste,
no patisques que saps que ma casa sempre serà ta casa!

Estimat Kosmos,
m'ha encantat saber que t'agrada la meua manera d'escriure, molt, moltíssim. I m'ha sorprés veure com de llarga ha sigut la teua resposta al meu post. Saps? Sé totes eixes coses que dius, però de tant en tant em done el luxe de posar-me cabuda i anar en contra del que no es pot. Estic visquent moments incerts, com un vaixell a la deriva i alguna que altra volta va bé tornar als cinc anys i dir, no vull i no vull. Plorar com si s'acabara el món i respirar després amb els pulmons més nets.
Moltes gràcies pels ànims, veig els teus mil abraços i els puje a mil més :)

MªJosé Fernández ha dit...

Acabo de descubrir tu blog, me ha encantado y por ello te sigo! te dejo el mío y si te gusta y te apetece te espero como seguidora :)

Muak

http://imagenshopper.com