dissabte, 31 de març de 2012

Copenhague

He de confessar que moltes vegades el que m'inspira són les cançons i no es tan estrany si pensem que acostumen a reflectir allò que em passa pel cap. Però és una sensació indescriptible trobar just una cançó que s'acoste tant a la realitat que vius en el moment en què està passant.
Confesse també que parle poc de la meua amiga N. que encara no sé fins a quin punt li agrada aquesta cançó però almenys el grup si. I done gràcies de tenir-la a prop, porta molts anys cuidant de mi, tant de bò no la perda mai!
A tots ens agradaria que les coses foren més fàcils, però si així fora tindrien la meitat de gràcia. Ella ho sap molt bé, i m'agrada que m'ho faça saber tan a sovint. Hi han vegades que em fa molta por dir-li les coses que he fet o vull fer. 

- Tinc que contar-te una cosa que no va a agradar-te gens...
- ¿Qué has hecho?
- No he fet res, encara...

I així sempre. Aleshores solta un gran sospir tement el que va a eixir de la meua boca. Què per què li ho conte si em fa tanta por? Perquè són realitats les que em diu, crues com una bufetada. I sé que quan m'agrada el que li escolte dir és perquè ho diu de veritat. 
Quina gran paciència! Quant de temps em té dedicat... quina gran dona!

I al final què? Que al final, per algunes o per altres coses acabe fent-li cas. Un dia qualsevol, amb el sol fora, nosaltres per Blasco Ibáñez i jo amb el "Tinc que contar-te una cosa que no va a agradar-te gens..." a la boca. 

El sol sobre les nostres pells i jo donant-li voltes als cartonets que m'havien regalat al dinar mentre elles continuaven amb les paraules que em farien reflexionar al metro.


El valor para marcharse, el miedo a llegar. La corriente enseña el camino hacia el mar.Dejarse llevar suena demasiado bien. Jugar al azar... nunca sabes dónde puedes terminar o... empezar.