divendres, 23 de març de 2012

No m'importa reconèixer que de tant en tant tinc moments en què necessite fer un stop sec i contundent. Em sature. Hi han moments en què em passen tantes coses a una rapidesa tan vertiginosa que em costa acceptar i assimilar el que està passant. És en eixe moment en que em retire, i em retire al silenci de la meua habitació, al blanc del seu sostre. Als minuts que no semblen avançar, em referisc al temps que no passa, a la innocent creença de que fora d'aquestes parets tot està quiet.
I ara què? Donar-li la raó a moltes coses que ma mare diu, renegar d'altres tantes que intenta imposar-me. Recordar temps passats i comparar-los amb els que estic visquent ara. Voler tornar enrere. Estimar molt més allò que coneixia i semblava roí que allò nou que intenta fer-me creure que és genial. Obrir els ulls, deixar-me caure al llit, tornar a tancar els ulls. Recordar aquell dia de platja on em vas demanar eixa pausa. Desitjar no haver-me allunyat mai al setembre, tenir-te sempre al meu costat. 
Fugir, convertir-me en vent, posar-me una motxilla i obrir el llibre per la pàgina 54, tremolar pensant que he oblidat fer un parell d'exercicis. 
I moltes coses més, que potser no tornaran. Que mai tornaran a ser iguals. 


Tenir set anys, mirar la pruna roja que m'han portat a casa, pensar que mai res tornaria a ser igual i voler que tot fora com aleshores. 
Ser una pruna, en un pati plè de plantes, i fer-li forats al pà redonet. Riure cada vegada que l'escolte dir Suís i que Suís pregunte on està el ratolinet que li ha fet els forats al seu pà. Pujar en aquella vespa blava. Mirar l'infinit mentre la tita em fa un pirri. 
I tornar del fons negre dels meus parpalls quan tanquen al blanc del sostre. Descobrir-me plorant a les quatre de la matinada. Enyorar la innocència que em feia riure.
No vull créixer més, no vull saber més coses. Tornar a ser qui era abans, els cabells daurats, el somriure als llavis, la il·lusió a la pell. Això o oblidar que no sempre havia sigut com sóc ara.
No pensar que abans patia menys. Agafar una caixa, i posar-ho tot dins, per deixar-la al costat dels llibres que he deixat de llegir i que tot acabe tenint la mateixa pols. Aprendre a evitar la temptació d'obrir-la, per no crear addicció a viure del reflex del passat, per molt que brille. Encara que m'enlluerne. Desfer-me'n de tot, passar sense glòria, però també sense pena.