dissabte, 3 de març de 2012

Pèrdues

- He perdut. 
- Què has perdut? La partida encara no ha acabat. 
- He perdut moltes coses pel camí. No sé com vaig arribar ací, però el que sé és que vaig començar fa ja tant de temps que ni recordava que estava en marxa. Han passat tantes coses des d'aquell moment... He perdut alguns objectius que he canviat per alguns altres i he deixat enrere molts somnis i esperances.
- Però això vol dir que en tens de nous, no?
- Sí, tinc nous objectius, però hi han vegades que em sembla que no són meus. Que són uns objectius de substitució.
- De substitució?
- Com quan s'espatlla el cotxe i te'n deixen un mentrestant. Els nous objectius no són meus exactament, només estan cobrint els buits que van deixar els primers. Quan em pare a pensar, quan tinc temps, em quede quieta i en silenci, mirant el sostre. Posats a confessar, preferisc contemplar el sostre de la meua terrasa, un lloc on de nit, és de nit. Un cel obscur, quasi negre, tacat de miler d'espelmes que es fan anomenar estreles. Però quan estic lluny no m'importa contemplar qualsevol sostre. Reconec que m'estic deixant. M'he tornat una persona apàtica, tant em fa. Quan pense és com si pogués obrir un llibre, i aleshores em recorde als meus pares muntant els àlbums de fotos, quan es deixen caure al sofà i em conten les coses que feia i com era abans de què pogués emmagatzemar moments als meus records. Es com si li fera una ullada a eixes fotos que la meua memòria ha oblidat. Em faig una ullada a mi mateixa. He perdut gestos, he perdut actituds i he perdut paraules. Els trobe a faltar. Em trobe a faltar.
Ja no em reconec, aquesta no sóc jo. Només ma mare és capaç de veure'm quan em mira als ulls. Jo no em trobe. M'he perdut. 

4 comentaris:

wella ha dit...

És curiós com ma mare també em sol dir que jo no sóc esta... Jo cada volta estic més convençuda, estimada Colometa, que els anys i les experiències ens duen més pèrdues que guanys. Però de la mateixa manera sé que, malgrat això, hi ha una part de nosaltres, la més valuosa i primigènia, que sempre estarà ahí. Soles que una mica més amagada. O, pot ser, soles visible per a gent amb la que pots compartir sensibilitats, que sap que tu encara eres tu i a qui no l'importa esperar a que tornes a ixir a la superficie. Com ta mare, vamos. Un abraç ben fort.

Anònim ha dit...

Des de la distància, tinc ganes de trovar-te..

Anònim ha dit...

Des de la distància, tinc ganes de trobar-te ..

Raúl ha dit...

Pot ser siga mal de gent que somnia. Quan acabes l'institut ets molt jove i entusiasta, tens grans somnis i vols lograrlos tots quan estigues fent la carrera per a que quan acabes pugues mirar enrerre i dir: xè tu como mole. I que tots et miren i s'en adonen de que no ets un qualsevol.
Però la realitat es que la vida no es aixina, com dirien, la vida es això que vas fent en lloc d'estar fent el que volies.
I no per això ja no ets tu.
Tu ets tu, però fent coses per aconseguir el que vols, coses que ni pensabes que faries, perque clar, sempre has pensat que faries altres, les que tu volies.
Pensa que es una prova, una especie de ..a vore quantes coses pots aguantar abans de deixar de somniar.
Hi ha gent que diu, bo ja fare, ja...
Pero hi ha gent que necesita acabar ja la prova, per que te grans i ambiciosos somnis.
Si sempre tens en ment això, mai et sentiràs perduda, i quan ho has fet simplement eras tu en situacions noves i estranyes que no esperaves, fora del que havies pensat i tu anterior jo que avans era sempre el primer en manifestase, s'ha amagat esperant que tot marxe com ell espera.
Ha d'ixir, feslo ixir i que afronti el por, la novetat, que viva la vida i es faça fort.
Per a que quan mires enrerre i veges tot el que has passat digues:
xè tu como molo.
I la resta de gent sapiga que no ets un qualsevol.
Que ets tu , com sempre, pero sense por al porvenir.