dilluns, 16 de setembre de 2013

Vacances

De vegades, a la nit, quan he de dormir el meu cap comença a funcionar, més depressa del que sol fer-ho al llarg del dia. I jo, que sóc com una mica consentidora, no el faig callar, no l'envie a dormir. Li permet que puga obrir aquella serie que li abellix veure o posar aquella cançò que se li acaba d'antoixar perquè fa molt de temps que no la sent. 

L'estiu em fa major. Bé, no em fa major, em faig major al llarg de l'any i quan arriba l'estiu formalitze la situació amb un pastís. No m'agradava massa la idea, però els pastissos sí. Tot i que, prove de fer-los i no queden com jo voldria, tot i que no estiguen a punt per a quan jo voldria. L'aniversari per a mi, més que els ciris, més que el pastís, més que sumar un any, més que sentir-me vella és, una excusa per reunir-me amb la gent que m'estime, que m'han fet una petjada a la vida, que hi segueixen en ella i que vull que s'hi queden molt de temps més.

De tota manera, en vacances s'hi poden fer totes aquestes coses. Donar-se algun gust de tant en tant, d'aquestos que no fas de normal. I sobretot, si a les vacances no els queda estiu. No queda calor, no queda basca, no queda sol, tot i que, de tota manera no se m'havera notat.

Vacances de música als auriculars, i de lletres impreses a les novel·les que trobe per casa. Vacances de setembre. Vacances que espere que acaben prompte.

dimarts, 2 de juliol de 2013

Still loving you

Les balades no m'agraden, millor dit, no acostumen a agradar-me, més bé m'adormen. Però. Sempre hi ha un però.
Grups de rock, quan un grup de rock fa una balada, sempre són cançons genials, que superen de passada i amb els ulls embenats qualsevol dels milers i milers de balades d'altres grups i cantants que s'identifiquen més amb aquest estil.
No dir per dir, ni fer per fer.
Ser natural, no forçar res. Sentir les coses que es diuen, les coses que es fan. Eixe és el secret.
Les coses que es fan per costum acaben per perdre el seu sentit i el seu significat. I sobretot, perden el seu valor. El costum sense el sentiment no val res. Res.


dissabte, 13 d’abril de 2013

Escric perquè m'agrada escriure.

Fa trenta anys, un dia com avui, ens va deixar Mercé Rodoreda. No la vaig conèixer mai. De fet, jo no havia nascut quan va faltar. Però durant un moment vaig sentir que connectàvem, i ho vam fer a través de les fulles d'un llibre de prèstec de la biblioteca quan només tenia 17 anys.

17 anys. Em sembla que queda molt lluny ja. Però no em canse de llegir i rellegir aquella vella 'Plaça del Diamant'. No es queda lluny, cada vegada li trobe coses noves, i se'm presenta una nova oportunitat de conèixer i entendre millor la jove Colometa. Encara em queda molt de camí per apropar-me a la senyora Natàlia i per a això no passaràn 17 anys, en passaràn molts més.

Sovint, no ens adonem de coses que més tard ens semblen evidents. La primera vegada que vaig llegir la Plaça del Diamant, alguna cosa no m'acabava d'agradar de la relació amb Quimet però no sabia què era exactament. Supose que en primera instància, com passa amb totes les coses, gaudir el moment no ens deixa pas a reflexionar massa. Almenys a mi no em deixa, i vaig tardar en copsar el que passava. Quimet impedia la realització personal de Natàlia, que es trobava sotmesa a la dominació masculina del seu marit i que fins i tot, va arribar a anular-li la seua pròpia identitat imposant-li una altra, Colometa.

No totes les coses que s'escriuen són manuals o passos a seguir. Crec que, allò que menys es gaudix llegint són els manuals. Les coses no són perfectes i tampoc no acostumen a tindre un final feliç de conte de fades. Supose que mai m'han agradat les mentides, ni els contes que no poden existir. I una història perfecta amb un final feliç s'assembla bastant a una mentida. 

Una vegada arribada a la universitat, en una de tantes vegades que necessitava rellegir aquesta història, vaig tornar a agafar el llibre de la biblioteca, però aquesta vegada vaig trobar les "Obres completes" i amb les obres completes aquest fragment:

Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.

Mercè Rodoreda, Pròleg a Mirall Trencat




dilluns, 1 d’abril de 2013

I la culpa serà teua sense haver fet res.

Hi han moltes coses a dir, i necessite posar-les en ordre abans de posar fi. Igual que amb la resta de coses que passen a la vida, crec que no es pot posar fi a res sense haver posat ordre abans per tancar-les. 

Diuen que l'actitud ho és tot. Bé, o quasi tot.
La forma en la que es parla pot canviar les coses, tot i que el missatge siga el mateix. De fet, a mi encara em costa d'assimilar, sóc d'aquelles innocents que pensa que tot el món té el mateix nivell de consideració, que ningú és capaç de mentir amb segons quines coses i que a banda de predicar algunes frases que se suposa que van carregades de raó també les porten a la pràctica.

Quina innocent jo! Beneïta. Em fa gràcia eixa paraula. Em defineix tan bé! 
L'Institut d'estudis Catalans diu el següent:

adj. i m. i f. [LC] Mig idiota. 
adj. i m. i f. [LC] Ximple
adj. i m. i f. [LC] Babau

m. i f. [LC] Persona molt bona. 

Són paraules que donen lloc a frases tals com la de "de tan bona eres tonta!". Però no sóc qui per a posar-me medalletes. No sé si sóc bona, però si innocent. I vaig aprenent moltes coses, coses com que les paraules "mai" o "sempre" acostumen a jugar de bulto. Jugar de bulto, quan jo era menuda volia dir que, algú més menut hi jugava també però com si no. De manera que "mai" i "sempre" es poden posar a algunes frases però que s'ha de fer com si no.


Alguna vegada havera desitjat ser tan idiota, tan ximple o tan babau com per a no adonar-me'n de moltes coses. M'impaciente molt, sobretot perquè esperar em dona temps suficient com per caure en el compte de que alguna cosa falla. Seria molt més feliç sense sospitar algunes coses.

I quan sent que m'han pres per idiota o per ximple, esclate. Quan em done compte de que no tot el món té el mateix nivell de consideració i veig que no suposa cap problema mentir ni evadir veritats, rebente.
Frases precioses que serien més boniques encara si es portaren a la pràctica però que només són això, un conjunt de paraules que semblen tindre algun sentit.

Quan esclate, quan rebente, deuria poder aparèixer algú, com la fada als contes que poguera dir-me a cau d'orella "quan perds les formes perds la raó" amb l'afegitó de "encara que la tingues tota".

I tot i així, moltes vegades tindre la raó no seveix de res. Si no hi ha consideració, si no hi ha sinceritat, ni veritat en tot allò que es deia segurament tampoc no hi haurà penediment, només les mans plenes de raó i jo jugant de bulto, perquè hi seré però farà com si no.

De manera que, cansada de sentir-me tractada com una nena menuda que no entén de res i que s'ho creu tot, arreplegue trastos i tanque per sempre.



dilluns, 18 de març de 2013

La vida balla descalça

El cel gris. Un dia que no sembla de falles. Gens de ganes. La intenció de ploure.
Sentir que estic com el temps. No saber qué fer, qué dir, on anar.

I tu, agafes i te'n vas i jo em quedo amb un pam, dos pams, tres pams de nas.




I diga'm si tu te'n vas...

dimecres, 27 de febrer de 2013

Servil i acabat.

Boig per tu.

Avui he sentit la increïble necessitat d'escoltar aquesta cançó, una volta rere un altra com si no existís cap més.
I es que, la temàtica de la lletra estricta és la declaració d'amor a la Lluna, encara que aquesta també es pot entendre que estiga dedicada a alguna persona, sobretot quan algunes persones semblen estar més lluny de nosaltres que la Lluna mateixa.


En la terra humida escric: "nena, estic boig per tu"
em passo els dies, esperant la nit.

Com et puc estimar? Si de mi estàs tan lluny?
Servil i acabat, boig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig reflectida la teva llum, me la beuré.
Servil i acabat, boig per tu.

Quan no hi siguis al matí, les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà avui.
Em quedaré atrapat, ebri d'aquesta llum.
Servil i acabat, boig per tu.