dissabte, 13 d’abril de 2013

Escric perquè m'agrada escriure.

Fa trenta anys, un dia com avui, ens va deixar Mercé Rodoreda. No la vaig conèixer mai. De fet, jo no havia nascut quan va faltar. Però durant un moment vaig sentir que connectàvem, i ho vam fer a través de les fulles d'un llibre de prèstec de la biblioteca quan només tenia 17 anys.

17 anys. Em sembla que queda molt lluny ja. Però no em canse de llegir i rellegir aquella vella 'Plaça del Diamant'. No es queda lluny, cada vegada li trobe coses noves, i se'm presenta una nova oportunitat de conèixer i entendre millor la jove Colometa. Encara em queda molt de camí per apropar-me a la senyora Natàlia i per a això no passaràn 17 anys, en passaràn molts més.

Sovint, no ens adonem de coses que més tard ens semblen evidents. La primera vegada que vaig llegir la Plaça del Diamant, alguna cosa no m'acabava d'agradar de la relació amb Quimet però no sabia què era exactament. Supose que en primera instància, com passa amb totes les coses, gaudir el moment no ens deixa pas a reflexionar massa. Almenys a mi no em deixa, i vaig tardar en copsar el que passava. Quimet impedia la realització personal de Natàlia, que es trobava sotmesa a la dominació masculina del seu marit i que fins i tot, va arribar a anular-li la seua pròpia identitat imposant-li una altra, Colometa.

No totes les coses que s'escriuen són manuals o passos a seguir. Crec que, allò que menys es gaudix llegint són els manuals. Les coses no són perfectes i tampoc no acostumen a tindre un final feliç de conte de fades. Supose que mai m'han agradat les mentides, ni els contes que no poden existir. I una història perfecta amb un final feliç s'assembla bastant a una mentida. 

Una vegada arribada a la universitat, en una de tantes vegades que necessitava rellegir aquesta història, vaig tornar a agafar el llibre de la biblioteca, però aquesta vegada vaig trobar les "Obres completes" i amb les obres completes aquest fragment:

Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.

Mercè Rodoreda, Pròleg a Mirall Trencat




dilluns, 1 d’abril de 2013

I la culpa serà teua sense haver fet res.

Hi han moltes coses a dir, i necessite posar-les en ordre abans de posar fi. Igual que amb la resta de coses que passen a la vida, crec que no es pot posar fi a res sense haver posat ordre abans per tancar-les. 

Diuen que l'actitud ho és tot. Bé, o quasi tot.
La forma en la que es parla pot canviar les coses, tot i que el missatge siga el mateix. De fet, a mi encara em costa d'assimilar, sóc d'aquelles innocents que pensa que tot el món té el mateix nivell de consideració, que ningú és capaç de mentir amb segons quines coses i que a banda de predicar algunes frases que se suposa que van carregades de raó també les porten a la pràctica.

Quina innocent jo! Beneïta. Em fa gràcia eixa paraula. Em defineix tan bé! 
L'Institut d'estudis Catalans diu el següent:

adj. i m. i f. [LC] Mig idiota. 
adj. i m. i f. [LC] Ximple
adj. i m. i f. [LC] Babau

m. i f. [LC] Persona molt bona. 

Són paraules que donen lloc a frases tals com la de "de tan bona eres tonta!". Però no sóc qui per a posar-me medalletes. No sé si sóc bona, però si innocent. I vaig aprenent moltes coses, coses com que les paraules "mai" o "sempre" acostumen a jugar de bulto. Jugar de bulto, quan jo era menuda volia dir que, algú més menut hi jugava també però com si no. De manera que "mai" i "sempre" es poden posar a algunes frases però que s'ha de fer com si no.


Alguna vegada havera desitjat ser tan idiota, tan ximple o tan babau com per a no adonar-me'n de moltes coses. M'impaciente molt, sobretot perquè esperar em dona temps suficient com per caure en el compte de que alguna cosa falla. Seria molt més feliç sense sospitar algunes coses.

I quan sent que m'han pres per idiota o per ximple, esclate. Quan em done compte de que no tot el món té el mateix nivell de consideració i veig que no suposa cap problema mentir ni evadir veritats, rebente.
Frases precioses que serien més boniques encara si es portaren a la pràctica però que només són això, un conjunt de paraules que semblen tindre algun sentit.

Quan esclate, quan rebente, deuria poder aparèixer algú, com la fada als contes que poguera dir-me a cau d'orella "quan perds les formes perds la raó" amb l'afegitó de "encara que la tingues tota".

I tot i així, moltes vegades tindre la raó no seveix de res. Si no hi ha consideració, si no hi ha sinceritat, ni veritat en tot allò que es deia segurament tampoc no hi haurà penediment, només les mans plenes de raó i jo jugant de bulto, perquè hi seré però farà com si no.

De manera que, cansada de sentir-me tractada com una nena menuda que no entén de res i que s'ho creu tot, arreplegue trastos i tanque per sempre.