dissabte, 13 d’abril de 2013

Escric perquè m'agrada escriure.

Fa trenta anys, un dia com avui, ens va deixar Mercé Rodoreda. No la vaig conèixer mai. De fet, jo no havia nascut quan va faltar. Però durant un moment vaig sentir que connectàvem, i ho vam fer a través de les fulles d'un llibre de prèstec de la biblioteca quan només tenia 17 anys.

17 anys. Em sembla que queda molt lluny ja. Però no em canse de llegir i rellegir aquella vella 'Plaça del Diamant'. No es queda lluny, cada vegada li trobe coses noves, i se'm presenta una nova oportunitat de conèixer i entendre millor la jove Colometa. Encara em queda molt de camí per apropar-me a la senyora Natàlia i per a això no passaràn 17 anys, en passaràn molts més.

Sovint, no ens adonem de coses que més tard ens semblen evidents. La primera vegada que vaig llegir la Plaça del Diamant, alguna cosa no m'acabava d'agradar de la relació amb Quimet però no sabia què era exactament. Supose que en primera instància, com passa amb totes les coses, gaudir el moment no ens deixa pas a reflexionar massa. Almenys a mi no em deixa, i vaig tardar en copsar el que passava. Quimet impedia la realització personal de Natàlia, que es trobava sotmesa a la dominació masculina del seu marit i que fins i tot, va arribar a anular-li la seua pròpia identitat imposant-li una altra, Colometa.

No totes les coses que s'escriuen són manuals o passos a seguir. Crec que, allò que menys es gaudix llegint són els manuals. Les coses no són perfectes i tampoc no acostumen a tindre un final feliç de conte de fades. Supose que mai m'han agradat les mentides, ni els contes que no poden existir. I una història perfecta amb un final feliç s'assembla bastant a una mentida. 

Una vegada arribada a la universitat, en una de tantes vegades que necessitava rellegir aquesta història, vaig tornar a agafar el llibre de la biblioteca, però aquesta vegada vaig trobar les "Obres completes" i amb les obres completes aquest fragment:

Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.

Mercè Rodoreda, Pròleg a Mirall Trencat