dimarts, 4 de novembre de 2014

Quinze anys

Tinc una infinitat de frases recurrents que amb certa normalitat vaig repetint al llarg de l'any. Algunes més que altres, i els que em coneixen un poc saben que "angelet" i "motoserra" s'inclouen entre elles.

Però jo en parle d'altra, d'altra que no sembla tan evident, d'una que acostume a dir la setmana abans del meu aniversari, el dia del meu aniversari i la setmana següent.

"Jo m'havera quedat en els quinze anys"

Imagine que les frases tenen una data de caducitat, igual que els pantalons de campana i els colors cridaners. Amb els anys l'anava repetint menys, i potser anara perdent intensitat.

Les coses que desitgem no tenen sovint motius de pes, o més enllà d'això, el que probablement no tinguen és un fonament meditat de perquè ho desitgem. En aquell moment jo m'havia conformat en un terme mig, entre no ser massa menuda i no créixer massa. Els quinze suposaven el punt inexacte de tenir autonomia i no haver de respondre de massa responsabilitats. I era perfecte. O això m'ho semblava a mi.

Però jo no podia triar ser una espècie de Dorian Gray, tot i que haguera estat disposta a pagar qualsevol preu. El temps m'anava empentant d'una forma poc raonable entre els fulls del calendari i les obligacions que comportaven totes i cadascuna de les circumstàncies que s'anaven succeint en allò que la gent s'encabota en anomenar la vida adulta.

I dins de les expectatives he de dir que almenys, tot i que no predomine la maduresa en eixe món crec que ja no canvie per rés la possibilitat d'anar trobant alguns indicis de que de tant en tant puga fer alguna aparició.

Jo he dit moltes voltes allò de que les coses roïnes s'obliden amb molta facilitat. I és cert. Si més no en un curt espai de temps, a llarg termini acabes recordant només les coses bones. Encara que siga per poder viure sense que les fuetades puguen coure quan te les mires. O quan les penses.

La gent gran, que no adulta, perd de vista allò de la maduresa. De tant en tant.
I si això ja fa mal, pensar en voler tornar al període de pràctiques on tots són igual de novells que tu, esgarrifa.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Esborranys

Cada vegada que entre al blog pense: "carai, quantes coses he escrit". I sobretot de tant en tant vaig rellegint allò que escrivia fa algun temps. Cada volta més lluny.

I em passa sovint que, no tinc ni idea de què estava parlant, ni entenc quins eren els motius per anar explicant coses que es quedaven tan poc clares. I si ho són tan poc clares per a mi, que sóc jo les que les vaig pensar, ni imaginar vull per a algú que no visca al meu cap. I no hi ha ningú que ho faça.

Hi ha qui està de passada, i qui creu saber perfectament com funciona. "Te conozco" em diuen, i la veritat és que no em conec ni jo.

De manera que, quan entre em mostra un apartat d'esborranys, de coses que vaig començar a escriure i que per algun motiu no les vaig acabar o vaig decidir no publicar-les. 71 entrades en esborranys.

71 històries, pensaments i coses que en algun instant em van merèixer almenys un parell de frases, però que vaig descartar.

Si no recorde ben bé les que vaig publicar, les que no encara menys. És una sensació de que s'escapen del temps, del pensament i de la llista de coses en les que reflexionar. I senzillament desapareixen.

La d'anit es titulava "El repte". I el repte volia parlar de les coses que em proposa la gent que faça, i que acabe per fer o per descartar. Eixa gent són en la seua gran essència amics, i amics de veritat. Que vaja com costa de tenir-ne només uns quants així. Però per sort puc dir que en tinc alguns més dels que jo pensava o esperava.

Alguns reptes que em proposen són ineludibles, xicotets esforços que hem demanen que deixe la motoserra i agafe un poal d'aigua per ofegar totes les brases. I ja em direu que fa una motoserra contra això. Doncs res. 

És com al Nadal, la nit que et quedes a dormir a casa dels iaios, en la que després de dolços i històries de quan eren joves, acaba la vetlada i l'eixumenera s'ha d'apagar. Potser l'endemà faça el mateix fred i s'haja de tornar a fer foc, però corre risc de que acabe en flama, i no és pot quedar allà fent mal.

De manera que poalada i a dormir.

diumenge, 14 de setembre de 2014

El huracán

Les nits de setembre són nits d'estiu també, encara que semblen ser un poc més fredes del que  haurien de ser.

Setembre sempre ha estat un mes complicat ho mirara per on ho mirara. Des d'aquella història que amb l'amenaça de la tardor no sabia si sobreviuria a l'incertesa del camí a triar. Els principis sempre són força difícils, sobretot quan tenim en compte que el fet de suposar un principi, anuncia el final d'alguna altra cosa. I sovint aquestes línies desapareixen entre la boira de la no burocràcia, la inexistència de dates fixes per al límit o l'avís d'eixida.

 És una sensació estranya la de viure entre un final que no ha finalitzat i un principi que no ha començat. És com viure al mig del no-res.

I és, sobretot, viure en passat, en aquestes dates fa dos, tres o fins i tot quatre anys enrere.
Recorde molt clar el primer dia, al bus, donant-li el meu entrepà al meu amic L. perquè no li havia volgut contar a ma mare que ja havia quedat per sopar. Tornar de matinada, amb la maleta per desfer i els llençols dins del plàstic.

D'una forma més fugaç, més ràpida, els sopars al Planeta Azul, les nits al Glop, les manifestacions i els concerts amb samarretes que al poble no em vaig posar mai. Les històries que eren i que no acabaven de ser, que es solapaven en el temps, i que de sobte em deixaven sense res que fer o que poder explicar, per poder rumiar-les amb calma. O intentar oblidar-les amb qualsevol pla, o als quintos.

I abans de que totes aquestes coses puguen envair-me de colp com una pilota que no sóc capaç d'engolir d'una, em pose una samarreta d'aquestes i torne a un concert dels d'abans.



Tuvo su reina,
sus noches,
sus juegos de amar.
Y en el reflejo de un coche,
lo hacía real.
Que olía como el dolor,
decía la gente de él.
Como el dolor de las flores que duerme,
con el Huracán.
 

dilluns, 1 de setembre de 2014

Deixar València

Que les coses no duren per sempre és una cosa que en principi havia assimilat ja. Però no s'acaba d'assumir.

Jo no volia que València s'acabara. O potser si. 
Però em resistia a la idea d'haver de plantejar-m'ho. 

València m'ha donat, sobre moltes altres coses, la llibertat que jo necessitava, i fer vida, de forma mitjanament independent, lluny d'allò que coneixia, tot i que això que estava per vindre no fora del tot desconegut.

I la vaig xafar buscant casa sense saber ben bé on anava, amb el somni d'un canvi d'aires, de fer una cosa diferent i buscar què fer amb la meua vida.

I de sobte, torne on estava sense saber què fer i amb ganes de deixar-m'ho tot. I donar-me conter de que no és València la que m'ha fet mal. És el temps que ens fa crèixer i veure que hi han coses que no són com les pensavem, que mai havien sigut així.

Crèixer de colp, durant l'últim any, que m'ha fet voler fugir i canviar tot el rumb que havia traçat al llarg de quatre anys. I no només això, sino part del que ja tenia des de molt de temps abans.

Aquest matí, quan el despertador ha sonat, jo ja portava un ratet desperta. M'havia passat moltes altres voltes amb la gent que se'n havia d'anar. No volia perdre el temps dormint, si podia utilitzar-lo per observar encara que fora en silenci. I això he fet amb el pis, símbol de la llibertat que durant un temps vaig aconseguir, de la familia que deixe en la ciutat, de la gent a la que li havia oferit casa meua com casa seua. Encara que fora només de lloguer.

El cafè de vainilla i jo, mirant la nevera, blanca, buida ara. Cap imant cobrint-la. Els vaig deixar a una caixeta, esperant la pròxima nevera d'una casa meua, una casa que no siga casa dels pares.

I al menjador, les restes de la festa de dijous: serpentines, cartells de felicitats, globus i una miqueta de confeti que no vaig poder agranar bé. Em resistia a llevar-ho d'allà enmig, però, la meua festa no anava a quedar-se si no em quedava jo també. I s'ha quedat buit, trist.

Les últimes coses que he posat a la bossa abans de tancar la porta oblidant les claus a propòsit han sigut dos flors seques. Tot i sabent que així com estan, acabaran trencant-se pel camí, abans de que arribe al poble. Justament com jo.

dissabte, 23 d’agost de 2014

En línia

Que a aquestes hores només estem tu i jo connectats. En silenci. Sense dir res. Almenys sense teclejar paraules.

D'altra banda podrien interpretar-se moltíssimes altres coses. Que no vull parlar amb tu o que tu no vols parlar amb mi. I que amb totes eixes coses, encara apareixes a la meua llista de gent a la que li puc, o no, enviar un missatge.

I no sabré mai ben bé perque continues a eixe lloc. Si jo no vull parlar amb tu, ni tu amb mi tampoc. Que potser hui, veient-me sola, i sentint-me sola també, tal vegada t'havera escrit alguna cosa. Però tampoc sabria el què.

Recorde, no amb tanta nitidesa com abans, però encara amb certa claredat per pensar que no ha passat tant de temps. Ja no per nosaltres, sino per mi, per no sentir-me major. Encara que a aquestes altures és inevitable.

M'agradaria dir-te allò que he pensat hui. I que, tot i ser una tonteria ja ho saps. Pensava dir-te, que la gent cada vegada m'inspira menys confiança, i que no puc assegurar-me quin és el motiu pel qual estàn, o han estat en algun moment, al meu costat. Pense també, que és ben possible que això puga no saber-ho mai, com em va passar amb tu. O saber-ho i no creure-m'ho.
I pensava en dir-te totes eixes coses perque mai, o almenys quasi mai, estava de més de et contara el que fora, com aquesta tonteria, que no només sabem tu i jo, que se suposa que sap tot el món.

Però en moments com aquestos, jo necessite dir-ho, en veu alta, o senzillament fer que estiga en altre lloc a banda de en el meu cap. I que sempre sabies què dir. O a quin tema canviar-me. I tot i això crec, i només crec, que no et faig en falta.

O si, trobe a faltar algunes coses, com espere que ho faces tu. Però ja no et recorde prop, i això em fa sentir-te lluny. I que, a aquestes hores, una llumeta verda significava que potser estaves ocupat en alguna cosa però que no tardaries a buscar-me.

I ara et desconnectes, i jo, jo me'n vaig a dormir.

dimecres, 18 de juny de 2014

Tornar

Ha passat tant de temps des de que, em faig animar a escriure que ja quasi ni me'n recorde.
I quan parle d'escriure, em referisc a escriure de veritat. Sovint escrivia sobre el temps i les arrels, els canvis i els cicles, i ara, ara no escric res de res.

Potser estiga passant pel canvi de cicle més gros que he viscut des d'aleshores, on el temps s'ha parat. Bé, realment no ha parat, sóc jo que, incapaç d'assimilar-ho tot, m'he quedat estancada no sé molt bé on, i les hores passen, i amb elles els dies, i sembla que sempre estic al mateix punt, o més perduda encara si cal.

Deuria tornar a escriure, per a poder fer, en algun moment, això que acabe de fer fa just un moment, retrobar-me. Això que sembla tan senzill. Però que no sóc capaç de fer si no m'instal·le de nou en totes les paraules que un dia vaig escriure, paraules que tractaven de sensacions i de la meua forma de percebre el món. De les històries que m'han fet ser com sóc. De penedir-me'n d'algunes coses i d'altres no.

Els anys han volat, tan ràpid, que quasi seria capaç de dir que acabe de fer els dihuit anys. Tot i que no recorde ben bé com va ser aquell aniversari. No li he donat massa importància. Sort que recorde els dos anteriors.

Supose que, intentaré tornar. Tornar a agafar el timó d'aquest vaixell i redirigir el rumb. Continuar allò que un dia vaig començar. Rescatar allò que és meu.

diumenge, 12 de gener de 2014

Cicles

- Tú escribías, ¿verdad?

Aquella pregunta em va caure com una gerra d'aigua freda. Una innocent i estupida pregunta em va colpejar com una gavinetada. Però havia estat encertat. Escrivia, passat.


- Ah bueno, y ¿por qué has dejado de escribir?

De les millors preguntes que m'han fet mai. No sabria dir si vaig deixar d'escriure per fugir de mi o per retrobar-me. Tampoc no sé perque vaig començar a fer-ho, i per tant, no sé que és allò que em faria tornar a escriure de nou.

Aquella nit vaig parlar de cicles, de temps, de renovació. Supose que és del que sempre parle quan estic fugint. Allò que em permet donar-me un temps, un espai de reflexió però aquesta vegada... no sé. S'estava allargant massa. Potser no tornara a escriure mai més.

- Escriure és com... com despullar-me.

Ja no vull despullar-me mai més? Estic disposada a que s'esborren en el temps totes aquestes coses que pense? aquestes que durant tant de temps m'han fet crèixer?

Sonava tan típic allò de reinventar-se que perdia tot el sentit retornar al tema però... reinventar-se consistia en això mateix, canviar allò més superficial, buscar les peces que millor encaixen en l'ací i l'ara que estic visquent però sense perdre l'essència.

Permetre's tornar a uns inicis que semblaven tan llunyans i ser capaç de mirar-los amb altres ulls, amb les noves peces.
Rellegir un llibre oblidat amb la mateixa il·lusió de l'olor al paper nou.
I sobretot, no deixar d'escriure per tal de buscar futures peces millors.