dissabte, 23 d’agost de 2014

En línia

Que a aquestes hores només estem tu i jo connectats. En silenci. Sense dir res. Almenys sense teclejar paraules.

D'altra banda podrien interpretar-se moltíssimes altres coses. Que no vull parlar amb tu o que tu no vols parlar amb mi. I que amb totes eixes coses, encara apareixes a la meua llista de gent a la que li puc, o no, enviar un missatge.

I no sabré mai ben bé perque continues a eixe lloc. Si jo no vull parlar amb tu, ni tu amb mi tampoc. Que potser hui, veient-me sola, i sentint-me sola també, tal vegada t'havera escrit alguna cosa. Però tampoc sabria el què.

Recorde, no amb tanta nitidesa com abans, però encara amb certa claredat per pensar que no ha passat tant de temps. Ja no per nosaltres, sino per mi, per no sentir-me major. Encara que a aquestes altures és inevitable.

M'agradaria dir-te allò que he pensat hui. I que, tot i ser una tonteria ja ho saps. Pensava dir-te, que la gent cada vegada m'inspira menys confiança, i que no puc assegurar-me quin és el motiu pel qual estàn, o han estat en algun moment, al meu costat. Pense també, que és ben possible que això puga no saber-ho mai, com em va passar amb tu. O saber-ho i no creure-m'ho.
I pensava en dir-te totes eixes coses perque mai, o almenys quasi mai, estava de més de et contara el que fora, com aquesta tonteria, que no només sabem tu i jo, que se suposa que sap tot el món.

Però en moments com aquestos, jo necessite dir-ho, en veu alta, o senzillament fer que estiga en altre lloc a banda de en el meu cap. I que sempre sabies què dir. O a quin tema canviar-me. I tot i això crec, i només crec, que no et faig en falta.

O si, trobe a faltar algunes coses, com espere que ho faces tu. Però ja no et recorde prop, i això em fa sentir-te lluny. I que, a aquestes hores, una llumeta verda significava que potser estaves ocupat en alguna cosa però que no tardaries a buscar-me.

I ara et desconnectes, i jo, jo me'n vaig a dormir.