dilluns, 1 de setembre de 2014

Deixar València

Que les coses no duren per sempre és una cosa que en principi havia assimilat ja. Però no s'acaba d'assumir.

Jo no volia que València s'acabara. O potser si. 
Però em resistia a la idea d'haver de plantejar-m'ho. 

València m'ha donat, sobre moltes altres coses, la llibertat que jo necessitava, i fer vida, de forma mitjanament independent, lluny d'allò que coneixia, tot i que això que estava per vindre no fora del tot desconegut.

I la vaig xafar buscant casa sense saber ben bé on anava, amb el somni d'un canvi d'aires, de fer una cosa diferent i buscar què fer amb la meua vida.

I de sobte, torne on estava sense saber què fer i amb ganes de deixar-m'ho tot. I donar-me conter de que no és València la que m'ha fet mal. És el temps que ens fa crèixer i veure que hi han coses que no són com les pensavem, que mai havien sigut així.

Crèixer de colp, durant l'últim any, que m'ha fet voler fugir i canviar tot el rumb que havia traçat al llarg de quatre anys. I no només això, sino part del que ja tenia des de molt de temps abans.

Aquest matí, quan el despertador ha sonat, jo ja portava un ratet desperta. M'havia passat moltes altres voltes amb la gent que se'n havia d'anar. No volia perdre el temps dormint, si podia utilitzar-lo per observar encara que fora en silenci. I això he fet amb el pis, símbol de la llibertat que durant un temps vaig aconseguir, de la familia que deixe en la ciutat, de la gent a la que li havia oferit casa meua com casa seua. Encara que fora només de lloguer.

El cafè de vainilla i jo, mirant la nevera, blanca, buida ara. Cap imant cobrint-la. Els vaig deixar a una caixeta, esperant la pròxima nevera d'una casa meua, una casa que no siga casa dels pares.

I al menjador, les restes de la festa de dijous: serpentines, cartells de felicitats, globus i una miqueta de confeti que no vaig poder agranar bé. Em resistia a llevar-ho d'allà enmig, però, la meua festa no anava a quedar-se si no em quedava jo també. I s'ha quedat buit, trist.

Les últimes coses que he posat a la bossa abans de tancar la porta oblidant les claus a propòsit han sigut dos flors seques. Tot i sabent que així com estan, acabaran trencant-se pel camí, abans de que arribe al poble. Justament com jo.