diumenge, 14 de setembre de 2014

El huracán

Les nits de setembre són nits d'estiu també, encara que semblen ser un poc més fredes del que  haurien de ser.

Setembre sempre ha estat un mes complicat ho mirara per on ho mirara. Des d'aquella història que amb l'amenaça de la tardor no sabia si sobreviuria a l'incertesa del camí a triar. Els principis sempre són força difícils, sobretot quan tenim en compte que el fet de suposar un principi, anuncia el final d'alguna altra cosa. I sovint aquestes línies desapareixen entre la boira de la no burocràcia, la inexistència de dates fixes per al límit o l'avís d'eixida.

 És una sensació estranya la de viure entre un final que no ha finalitzat i un principi que no ha començat. És com viure al mig del no-res.

I és, sobretot, viure en passat, en aquestes dates fa dos, tres o fins i tot quatre anys enrere.
Recorde molt clar el primer dia, al bus, donant-li el meu entrepà al meu amic L. perquè no li havia volgut contar a ma mare que ja havia quedat per sopar. Tornar de matinada, amb la maleta per desfer i els llençols dins del plàstic.

D'una forma més fugaç, més ràpida, els sopars al Planeta Azul, les nits al Glop, les manifestacions i els concerts amb samarretes que al poble no em vaig posar mai. Les històries que eren i que no acabaven de ser, que es solapaven en el temps, i que de sobte em deixaven sense res que fer o que poder explicar, per poder rumiar-les amb calma. O intentar oblidar-les amb qualsevol pla, o als quintos.

I abans de que totes aquestes coses puguen envair-me de colp com una pilota que no sóc capaç d'engolir d'una, em pose una samarreta d'aquestes i torne a un concert dels d'abans.



Tuvo su reina,
sus noches,
sus juegos de amar.
Y en el reflejo de un coche,
lo hacía real.
Que olía como el dolor,
decía la gente de él.
Como el dolor de las flores que duerme,
con el Huracán.