dimarts, 4 de novembre de 2014

Quinze anys

Tinc una infinitat de frases recurrents que amb certa normalitat vaig repetint al llarg de l'any. Algunes més que altres, i els que em coneixen un poc saben que "angelet" i "motoserra" s'inclouen entre elles.

Però jo en parle d'altra, d'altra que no sembla tan evident, d'una que acostume a dir la setmana abans del meu aniversari, el dia del meu aniversari i la setmana següent.

"Jo m'havera quedat en els quinze anys"

Imagine que les frases tenen una data de caducitat, igual que els pantalons de campana i els colors cridaners. Amb els anys l'anava repetint menys, i potser anara perdent intensitat.

Les coses que desitgem no tenen sovint motius de pes, o més enllà d'això, el que probablement no tinguen és un fonament meditat de perquè ho desitgem. En aquell moment jo m'havia conformat en un terme mig, entre no ser massa menuda i no créixer massa. Els quinze suposaven el punt inexacte de tenir autonomia i no haver de respondre de massa responsabilitats. I era perfecte. O això m'ho semblava a mi.

Però jo no podia triar ser una espècie de Dorian Gray, tot i que haguera estat disposta a pagar qualsevol preu. El temps m'anava empentant d'una forma poc raonable entre els fulls del calendari i les obligacions que comportaven totes i cadascuna de les circumstàncies que s'anaven succeint en allò que la gent s'encabota en anomenar la vida adulta.

I dins de les expectatives he de dir que almenys, tot i que no predomine la maduresa en eixe món crec que ja no canvie per rés la possibilitat d'anar trobant alguns indicis de que de tant en tant puga fer alguna aparició.

Jo he dit moltes voltes allò de que les coses roïnes s'obliden amb molta facilitat. I és cert. Si més no en un curt espai de temps, a llarg termini acabes recordant només les coses bones. Encara que siga per poder viure sense que les fuetades puguen coure quan te les mires. O quan les penses.

La gent gran, que no adulta, perd de vista allò de la maduresa. De tant en tant.
I si això ja fa mal, pensar en voler tornar al període de pràctiques on tots són igual de novells que tu, esgarrifa.

1 comentari:

Lydia Yuste ha dit...

Estimada colometa,
a tu també se t'enyora moltíssim, les nostres reflexions tan naturals i sovint ratllant en allò exagerat es troben molt a faltar.

M'he de disculpar per no haver-te felicitat enguany, tinc el cap on no l'he de tenir. Però tot i això, no vol dir que no me'n recordi de tu.

T'he de dir també que el fet de saber que no estàs aconseguint les teves expectatives demostra que ets una persona molt intel·ligent, que no es conforma amb poc i que sap que pot donar molt més de sí. Això ens passa a molts, i només cal seguir espentant cap endavant.

Per últim, sàpigues que aquí a Barcelona tens un lloc per quan vulguis.

Una abraçada gegant.