dijous, 5 de febrer de 2015

Crits sords

Som històries, històries inacabades, històries tristes, històries esbocinades, històries ferides, històries abandonades, històries arraconades. Ens resistim a llegir el final, un final trist, un final cruel, un final que no vam desitjar quan vam començar.

Oposar-se. Negar-se rotundament. Fugir. Allunyar-se. Soterrar-ho. Soterrar-ho per a sobreviure.

Oblidar no sembla una de les opcions possibles ni viables, i els pedaços d'aquestes històries viuen, en una foto, una entrada de cine, un secret en clau, un lloc de la ciutat. Pedaços que no poden desaparèixer o que no volem tirar.

I tard o d'hora tornem. Tornem per llançar un crit desesperat, per tornar al punt on va acabar. A aquell final al que no li vam voler posar 'The end'.

Però el món no ha parat de girar, i ens ha arrastrat en una voràgine que ens situa molt lluny, molt lluny d'aquell punt on no hi ha forma de tornar. Imagine que aquell cantó on estava aquella columna ha vist passar tanta gent, tants cartells penjats i arrencats que s'ha desgastat la superfície exacta on et trobaves. I ja no serà mai més la mateixa, tot i que ho vulgues fer reviure.

I de cop un dia et decideixes tornar voluntàriament, tot i que no ho trobes a faltar, per posar-te a prova, sabent que no tens cap debilitat, no necessites recuperar res, només vore com et sents amb allò.

Probablement, si hi hagueren inicials en algun lloc, podrien ser de qualsevol altre, perquè si alguna d'elles et correspon no te'n fas càrrec, hi han tantes Colometes a aquesta ciutat que ves a saber.

I res, no passa res, tornes. Res. El res més absolut.

1 comentari:

Nòmada ha dit...

Brillant. No puc sentir-me'n més identificat. L'última frase, poderosa i demolidora, és també el que em queda a mi quan passe per una situació com la que descrius. En fi, un plaer llegir-te. ;-)